Fòrum CAT
Nene ho ha escrit
Viure per córrer o córrer per viure ?
Bien, con este texto, inicio una serie de escritos sobre el mundo del atletismo o lo que lo rodea. La mayorÃa están escritos por mi, pero este no es mÃo. Fueron publicados allá por el año 2001 en la web de Atletisme.com, y como creo que os servirá de entretenta, pues aquà los tenéis. Y tranquilos, los iré publicando poco a poco, para que podáis leerlos tranquilamentes, y comentarlos, y criticarlos y ...
===>
De: Salva Pou
Para:
Asunto: [Atletisme/VilaWeb] VIURE PER CÓRRER O CÓRRER PER VIURE ?
Fecha: lunes, 12 de marzo de 2001 15:44
VIURE PER CÓRRER O CÓRRER PER VIURE ?
Per molts corredors de fons de casa nostra, el fet d´arribar a la mitjania
del mes de Març, just quan la primavera comença a treure el nas pel
calendari, representa l´acompliment de tot un llarg cicle de preparació
especÃfica, ja que puntual, arriba la Marató de Catalunya (ara de Barcelona).
Enrera quedaran tres, quatre o més mesos d´entrenament, cada cop més
intens i llarg, un bon grapat de quilòmetres recorreguts a tots els ritmes,
preparant el cos per a l´esforç de resistència, les sèries de cursa curta i
intensa per aconseguir augmentar la velocitat, els exercicis gimnà stics
complementaris, els d´escalfament i refredament, el seguiment de la dieta
més adequada, la mentalització i preparació psicològica..... hores i hores
d´esforç planejat i portat a la prà ctica a base de vèncer la mandra, la son
i el cansament després (o abans) d´una jornada laboral , véncer també
incomprensions i més d´alguna "gracieta" o comentari despectiu fet amb més
o menys malÃcia.... Hores de sacrifici silent i callat, sovint solità ries,
robades generalment al lleure però també amb la inclusió d´algunes
destinades a la convivència familiar ...
I tot aixó per a córrer una cursa ??. Val la pena tant de sacrifici ??.
Són algunes de les preguntes que desseguida es poden plantejar.
Els corredors populars de marató, els que no correm pels premis ni pels
primers llocs i que paguem per fer-ho, sabem molt bé que si : I tant que
val la pena !!!.
Córrer una marató, no és tant sols disputar una cursa de gran resistència.
Per a nosaltres representa molt més : una auténtica i enriquidora
experiència de percebre sensacions inimaginables, de les que no s´en troben
en realitzar altres activitats; aconsseguir la victòria, després d´un
laboriós treball, en la lluita per la superació personal i l´autoestima;
ser capaços de saber combinar hà bilment mentalització, preparació fisica i
estratègia per aconsseguir l´objectiu prèviament establert : una fita,
una marca, o senzillament acabar la cursa. Tots són igualment và lids.
Fred Lebow, iniciador i à nima entussiasta de la mÃtica Marató de Nova York
, fins el seu encara recent traspà s, deia : " Córrer una Marató és una de les poques
aventures que l´home de finals del segle XX encara es pot permetre ".
Es pot considerar doncs la Marató com una aventura ?. L´aventura de córrer
distà ncies llargues !. Córrer !!, i...... per què còrrer ??.
Fem doncs una mica d´història i anà lisi d´aquest fet.
A ningú no se li escapa que la dèria per córrer, referida a la gran massa
de la població, i que va començar entre nosaltres a finals dels anys
setanta i principis dels vuitanta, tot seguint el corrent americà dels "
street runners ", no sols es manté ben viva, ara que som ja a principis del
nou mil.leni, sino que va guanyant adeptes dia a dia.
El que en un principi es considerava com a " córrer-manÃa ", i a la que se
li augurava un un periode de vida més o menys llarg però en tot cas transitori, resulta
que s´ha convertit en una activitat habitual i quotidiana, arribant fins a l´extrem d'esser
considerada per alguns com absolutament bà sica i imprescindible per a
seguir el ritme actual de vida.
Però , per què això ?. Com hem arribat fins aquest punt ?.
On pot raure l´explicació cientÃfica de la implicació del fet de "córrer"
amb l´home?.
De fet, al ser un fenòmen tan generalitzat, caldrà pensar que es tracta
d´un impuls molt "antic", molt arrelat dins l´essència de la nostra espècie.
Caldrà doncs, fer una regressió a la prehistòria de l´home per a cercar-lo:
No disposem en l´actualitat de masses dades concretes, però sembla ser que
fa entre uns 5 i 10 milions d´anys els descendents d´un prehomÃnid anomenat
procònsul, empesos, probablement per la necessitat, es decidiren a
abandonar els arbres i anar a cercar el seu sustent al terra, iniciant un
llarg procés evolutiu i d´adaptació que culminà amb la bipedestació. La
locomoció amb les dues cames, i a la vegada l´alliberament de les mans
d´aquesta tasca convertint-les en importants eines de destressa, representÃ
la diferència evolutiva més decissiva en l´evolució posterior de l´espècie
humana.
L´austrolopitec, considerat com el més primitiu dels humans coneguts, va
poblar el nostre planeta fa uns tres milions i mig d´anys. Malgrat era un
ser bÃpede, no el podem considerar com un "corredor" ja que les seves
caracterÃstiques anatòmiques ( mandÃbula encara prominent amb el coll curt,
tórax en forma d´embut, columna corbada cap endavant i abdomen ample,
sense cintura ni flexibilitat ), no permetÃen el desplaçament rà pid.
Més tard, fa un milió i mig d´anys, apareix el pitecà ntrop, també conegut
com homo erectus, donada la seva columna més recta i estilitzada, cara més
arrodonida, tórax ample, i en definitiva, un cos més atlètic. Fou la
primera espècie humana en utilitzar el foc, la primera en considerar la
cacera com una part significativa de la seva supervivència, i per tant, la
primera en córrer amb la rapidesa i soltura com ho fan els éssers humans
moderns. Sens dubte, l´augment de la grandà ria del cervell, contribuà al
canvi a l´espècie homo neandertalis, i posteriorment a la d´ homo sapiens
( aproximadament fa uns 150.000 anys ).
Aquesta etapa de l´home corredor, és la més llarga dins la història dels
humans. L´home per a sobreviure, ha de córrer. És un caçador que corre
constantment darrera ( i a vegades al davant !! ) dels animals, sovint
recorreguent llargues distà ncies i durant moltes hores, per aconsseguir el
seu objectiu. La llei és implacable : qui no corre, no caça, i per tant, no
sobreviu.... Indubtablement, nosaltres som els descendents dels millors
corredors de tota la història, dels que aconsseguiren sobreviure
adaptant-se millor a les dures condicions de subsistència.
Fa uns 10.000 anys, l´home aprèn a conrear la terra, i a obtenir d´ella
part del seu sustent, no depenent tant de la cacera. Malgrat tot, la
resistència de l´home corredor, és encara manifesta soportant el dur i
llarg treball sota totes les inclemències ambientals.
Lentament però, va mecanitzant la feina, alleugerint el seu esforç progressivament....
Finalment arribem a les etapes més properes: l´etapa industrial, iniciada
fa uns 150 anys, amb l ´aparició de la maquinà ria, que significà un importantÃssim canvi
d´hà bits de vida de la humanitat, amb una disminució important de la seva activitat fÃsica
en tots els seus aspectes, donant lloc a l´aparició de l´anomenat temps lliure: espai de
temps que queda lliure de la feina i de les activitats bà siques de vida.
Finalment, l´etapa tecnològica, iniciada fa just uns 20 anys, ha accentuat
aquests canvis, augmentant encara més el temps d´oci.
Aquests avenços, si bé per una banda han incrementat notablement la
qualitat de vida de
l´home , també han contribuït a l´aparició d´un conjunt de problemes,
desconeguts fins aleshores, i que s´han anomenat "malaltÃes de la societat
desenvolupada": Excés d´ingesta de calorÃes amb l´aparició d´obesitat i
totes les seves conseqüències, hipertensió arterial, malaltÃes
cardio-vasculars, diabetis, hipercolestrolèmia i altres desordres
nutricionals, osteoartosi i altres malaltÃes degeneratives d´aparició cada
cop més precoç, depressions i altres transtorns de l´à rea psÃquica....
produïnt paradoxalment una menor "qualitat" i escurçament de vida a un grup
important de població.
Però tornem un xic enrere ..... malaltÃes apart, enmig d´una societat cada
cop més meca-
nitzada, amb moltes comoditats, l´home no acaba de trobar-se a gust, sembla
com si li manqués alguna cosa.... troba a faltar el moviment, l´activitat
fisica, i per què no ! també un xic d´aventura. Probablement per això, a
les darreries del segle XIX i sobretot a prin- cipis de l´actual, té lloc
el naixement d´un moviment caracteritzat per la represa d´una activitat
fÃsica, més enllà de la absolutament necessà ria per viure, al principi
minorità ria, però cada cop amb més adeptes: Es tracta de L´ ESPORT.
L´home retorna als orÃgens, torna a moure´s, però a diferència de temps
pretèrits no ho fa per a procurar-se aliment, sino que es mou amb una finalitat lúdica:
Senzillament perquè li agrada, ho fa de gust , s´ho passa bé i busca en l´esport un anhel
de llibertat que es contraposi a la seva activitat laboral cada cop més tecnificada. És un
desig profund de trobar-se amb els orÃgens ( més de 150.000 anys d´activitat fÃsica en l´història evolutiva,
llògicament havÃen de deixar la seva empremta ).
Algunes d´aquestes activitats són practicades individualment i d´altres en
col.lectivitat, creant associacions i clubs i fixant reglaments i normes de
joc. Recollint aquest esperit, el baró Pierre de Coubertin promou
la restauració dels Jocs OlÃmpics delsantics grecs,
( Atenes, 1.896 ) la qual cosa ve a donar l´empenta definitiva a aquest
fenòmen social.
D´ " activitats " o esports en sorgeixen de ben diversos, -fins i tot avui
dia en van aparei-xent de nous-. Com coneixem molt bé, n´hi ha alguns que
arrosseguen importants masses de població i recursos econòmics, acostant-se
més al concepte d´espectacle que no pas a
l´esperit esportiu original ....Però, per sobre de tots, n´hi ha un que
probablement repre- senta la forma més senzilla, natural i pura de
retrobament de l´home amb el seu passat
més antic, que es remonta a molts anys enrera, quan va decidir baixar dels
arbres i cer- car la seva subsistència arreu: CÓRRER !!!!.
Córrer, sobretot llarges distà ncies. Córrer pel sol desig de fer-ho. Córrer
per assaborir el plaer de l´exercici més natural. Córrer perque els humans, des que ho
som, ho hem fet des de sempre, des del nostres orÃgens més primitius. Córrer, perque
probablement forma part de la nostra essència . Córrer per ser nosaltres mateixos.
CÓRRER PER VIURE !!!.
Quim Martorell i Aymerich
Metge i corredor de fons.
http://atletisme.com/personals/quim/
http://www.atletisme.com
===>
De: Salva Pou
Para:
Asunto: [Atletisme/VilaWeb] VIURE PER CÓRRER O CÓRRER PER VIURE ?
Fecha: lunes, 12 de marzo de 2001 15:44
VIURE PER CÓRRER O CÓRRER PER VIURE ?
Per molts corredors de fons de casa nostra, el fet d´arribar a la mitjania
del mes de Març, just quan la primavera comença a treure el nas pel
calendari, representa l´acompliment de tot un llarg cicle de preparació
especÃfica, ja que puntual, arriba la Marató de Catalunya (ara de Barcelona).
Enrera quedaran tres, quatre o més mesos d´entrenament, cada cop més
intens i llarg, un bon grapat de quilòmetres recorreguts a tots els ritmes,
preparant el cos per a l´esforç de resistència, les sèries de cursa curta i
intensa per aconseguir augmentar la velocitat, els exercicis gimnà stics
complementaris, els d´escalfament i refredament, el seguiment de la dieta
més adequada, la mentalització i preparació psicològica..... hores i hores
d´esforç planejat i portat a la prà ctica a base de vèncer la mandra, la son
i el cansament després (o abans) d´una jornada laboral , véncer també
incomprensions i més d´alguna "gracieta" o comentari despectiu fet amb més
o menys malÃcia.... Hores de sacrifici silent i callat, sovint solità ries,
robades generalment al lleure però també amb la inclusió d´algunes
destinades a la convivència familiar ...
I tot aixó per a córrer una cursa ??. Val la pena tant de sacrifici ??.
Són algunes de les preguntes que desseguida es poden plantejar.
Els corredors populars de marató, els que no correm pels premis ni pels
primers llocs i que paguem per fer-ho, sabem molt bé que si : I tant que
val la pena !!!.
Córrer una marató, no és tant sols disputar una cursa de gran resistència.
Per a nosaltres representa molt més : una auténtica i enriquidora
experiència de percebre sensacions inimaginables, de les que no s´en troben
en realitzar altres activitats; aconsseguir la victòria, després d´un
laboriós treball, en la lluita per la superació personal i l´autoestima;
ser capaços de saber combinar hà bilment mentalització, preparació fisica i
estratègia per aconsseguir l´objectiu prèviament establert : una fita,
una marca, o senzillament acabar la cursa. Tots són igualment và lids.
Fred Lebow, iniciador i à nima entussiasta de la mÃtica Marató de Nova York
, fins el seu encara recent traspà s, deia : " Córrer una Marató és una de les poques
aventures que l´home de finals del segle XX encara es pot permetre ".
Es pot considerar doncs la Marató com una aventura ?. L´aventura de córrer
distà ncies llargues !. Córrer !!, i...... per què còrrer ??.
Fem doncs una mica d´història i anà lisi d´aquest fet.
A ningú no se li escapa que la dèria per córrer, referida a la gran massa
de la població, i que va començar entre nosaltres a finals dels anys
setanta i principis dels vuitanta, tot seguint el corrent americà dels "
street runners ", no sols es manté ben viva, ara que som ja a principis del
nou mil.leni, sino que va guanyant adeptes dia a dia.
El que en un principi es considerava com a " córrer-manÃa ", i a la que se
li augurava un un periode de vida més o menys llarg però en tot cas transitori, resulta
que s´ha convertit en una activitat habitual i quotidiana, arribant fins a l´extrem d'esser
considerada per alguns com absolutament bà sica i imprescindible per a
seguir el ritme actual de vida.
Però , per què això ?. Com hem arribat fins aquest punt ?.
On pot raure l´explicació cientÃfica de la implicació del fet de "córrer"
amb l´home?.
De fet, al ser un fenòmen tan generalitzat, caldrà pensar que es tracta
d´un impuls molt "antic", molt arrelat dins l´essència de la nostra espècie.
Caldrà doncs, fer una regressió a la prehistòria de l´home per a cercar-lo:
No disposem en l´actualitat de masses dades concretes, però sembla ser que
fa entre uns 5 i 10 milions d´anys els descendents d´un prehomÃnid anomenat
procònsul, empesos, probablement per la necessitat, es decidiren a
abandonar els arbres i anar a cercar el seu sustent al terra, iniciant un
llarg procés evolutiu i d´adaptació que culminà amb la bipedestació. La
locomoció amb les dues cames, i a la vegada l´alliberament de les mans
d´aquesta tasca convertint-les en importants eines de destressa, representÃ
la diferència evolutiva més decissiva en l´evolució posterior de l´espècie
humana.
L´austrolopitec, considerat com el més primitiu dels humans coneguts, va
poblar el nostre planeta fa uns tres milions i mig d´anys. Malgrat era un
ser bÃpede, no el podem considerar com un "corredor" ja que les seves
caracterÃstiques anatòmiques ( mandÃbula encara prominent amb el coll curt,
tórax en forma d´embut, columna corbada cap endavant i abdomen ample,
sense cintura ni flexibilitat ), no permetÃen el desplaçament rà pid.
Més tard, fa un milió i mig d´anys, apareix el pitecà ntrop, també conegut
com homo erectus, donada la seva columna més recta i estilitzada, cara més
arrodonida, tórax ample, i en definitiva, un cos més atlètic. Fou la
primera espècie humana en utilitzar el foc, la primera en considerar la
cacera com una part significativa de la seva supervivència, i per tant, la
primera en córrer amb la rapidesa i soltura com ho fan els éssers humans
moderns. Sens dubte, l´augment de la grandà ria del cervell, contribuà al
canvi a l´espècie homo neandertalis, i posteriorment a la d´ homo sapiens
( aproximadament fa uns 150.000 anys ).
Aquesta etapa de l´home corredor, és la més llarga dins la història dels
humans. L´home per a sobreviure, ha de córrer. És un caçador que corre
constantment darrera ( i a vegades al davant !! ) dels animals, sovint
recorreguent llargues distà ncies i durant moltes hores, per aconsseguir el
seu objectiu. La llei és implacable : qui no corre, no caça, i per tant, no
sobreviu.... Indubtablement, nosaltres som els descendents dels millors
corredors de tota la història, dels que aconsseguiren sobreviure
adaptant-se millor a les dures condicions de subsistència.
Fa uns 10.000 anys, l´home aprèn a conrear la terra, i a obtenir d´ella
part del seu sustent, no depenent tant de la cacera. Malgrat tot, la
resistència de l´home corredor, és encara manifesta soportant el dur i
llarg treball sota totes les inclemències ambientals.
Lentament però, va mecanitzant la feina, alleugerint el seu esforç progressivament....
Finalment arribem a les etapes més properes: l´etapa industrial, iniciada
fa uns 150 anys, amb l ´aparició de la maquinà ria, que significà un importantÃssim canvi
d´hà bits de vida de la humanitat, amb una disminució important de la seva activitat fÃsica
en tots els seus aspectes, donant lloc a l´aparició de l´anomenat temps lliure: espai de
temps que queda lliure de la feina i de les activitats bà siques de vida.
Finalment, l´etapa tecnològica, iniciada fa just uns 20 anys, ha accentuat
aquests canvis, augmentant encara més el temps d´oci.
Aquests avenços, si bé per una banda han incrementat notablement la
qualitat de vida de
l´home , també han contribuït a l´aparició d´un conjunt de problemes,
desconeguts fins aleshores, i que s´han anomenat "malaltÃes de la societat
desenvolupada": Excés d´ingesta de calorÃes amb l´aparició d´obesitat i
totes les seves conseqüències, hipertensió arterial, malaltÃes
cardio-vasculars, diabetis, hipercolestrolèmia i altres desordres
nutricionals, osteoartosi i altres malaltÃes degeneratives d´aparició cada
cop més precoç, depressions i altres transtorns de l´à rea psÃquica....
produïnt paradoxalment una menor "qualitat" i escurçament de vida a un grup
important de població.
Però tornem un xic enrere ..... malaltÃes apart, enmig d´una societat cada
cop més meca-
nitzada, amb moltes comoditats, l´home no acaba de trobar-se a gust, sembla
com si li manqués alguna cosa.... troba a faltar el moviment, l´activitat
fisica, i per què no ! també un xic d´aventura. Probablement per això, a
les darreries del segle XIX i sobretot a prin- cipis de l´actual, té lloc
el naixement d´un moviment caracteritzat per la represa d´una activitat
fÃsica, més enllà de la absolutament necessà ria per viure, al principi
minorità ria, però cada cop amb més adeptes: Es tracta de L´ ESPORT.
L´home retorna als orÃgens, torna a moure´s, però a diferència de temps
pretèrits no ho fa per a procurar-se aliment, sino que es mou amb una finalitat lúdica:
Senzillament perquè li agrada, ho fa de gust , s´ho passa bé i busca en l´esport un anhel
de llibertat que es contraposi a la seva activitat laboral cada cop més tecnificada. És un
desig profund de trobar-se amb els orÃgens ( més de 150.000 anys d´activitat fÃsica en l´història evolutiva,
llògicament havÃen de deixar la seva empremta ).
Algunes d´aquestes activitats són practicades individualment i d´altres en
col.lectivitat, creant associacions i clubs i fixant reglaments i normes de
joc. Recollint aquest esperit, el baró Pierre de Coubertin promou
la restauració dels Jocs OlÃmpics delsantics grecs,
( Atenes, 1.896 ) la qual cosa ve a donar l´empenta definitiva a aquest
fenòmen social.
D´ " activitats " o esports en sorgeixen de ben diversos, -fins i tot avui
dia en van aparei-xent de nous-. Com coneixem molt bé, n´hi ha alguns que
arrosseguen importants masses de població i recursos econòmics, acostant-se
més al concepte d´espectacle que no pas a
l´esperit esportiu original ....Però, per sobre de tots, n´hi ha un que
probablement repre- senta la forma més senzilla, natural i pura de
retrobament de l´home amb el seu passat
més antic, que es remonta a molts anys enrera, quan va decidir baixar dels
arbres i cer- car la seva subsistència arreu: CÓRRER !!!!.
Córrer, sobretot llarges distà ncies. Córrer pel sol desig de fer-ho. Córrer
per assaborir el plaer de l´exercici més natural. Córrer perque els humans, des que ho
som, ho hem fet des de sempre, des del nostres orÃgens més primitius. Córrer, perque
probablement forma part de la nostra essència . Córrer per ser nosaltres mateixos.
CÓRRER PER VIURE !!!.
Quim Martorell i Aymerich
Metge i corredor de fons.
http://atletisme.com/personals/quim/
http://www.atletisme.com