Club Atletisme Tarragona

L'escola CAT brilla durant tot l'any, donant exemple del què és la convivència practicant esport.

Ho sento, Berni, però t'he plagiat el títol de la notícia que havies escrit. El Berni té raó, sí. El dissabte va ser un dia molt maco. L'escola va estar representada per un bon grup de nens i nenes que van donar-ho tot vestint de lila. Tots ells van fer-ho molt bé, inclús es van aconseguir medalles i molts nens van participar a les finals del Campionat de Catalunya. Però el més maco no és això, tots ho sabem, però no ho valorem prou. El més maco és el com gaudeixen de l'atletisme tots els nens i nenes de l'escola, i com gaudeixen dels seus amics-companys d'entrenament. Tots; els que es van classificar per les finals i els que no.

Això és el més bonic. I també el més maco és que no solament ho saben els seus entrenadors, sinó que també ho tenen assumit els propis nens. Ells saben que el més important és passar-s'ho bé, encara que podem creure que son massa petits per pensar així. Per ells, el guanyar és un pas més, però gens important.

No, no ho creieu. Ells no son tant petits. Us ben asseguro que al llarg d'aquests dos anys d'escola (per alguns tres anys), els nens el que han après per damunt de tot és, no a competir, que també. Els nens i nenes de l'escola han après a conviure, a respectar-se i a fer-se respectar, i a gaudir tots els minuts que han estat junts, entrenant a Camp Clar.

No cal més que els hi pregunteu. No tinc cap dubte. Estic convençut que si els hi preguntem a qualsevol dels nens i nenes de l'escola, què és el que escollirien de les estones que han viscut a l'escola, la resposta no seria les medalles aconseguides, o els pòdiums assolits, no. Per ells, el més important és que arrivi el dimarts, dijous o divendres per poder veure els seus altres companys d'entrenament i els seus entrenadors i poder gaudir plegats.

No cal més que veure'ls entrenar, divertir-se, relacionar-se. No he vist, al llarg d'aquests dos anys cap mena d'incident entre ells. Això és per ells el més important; acabar la jornada i saber que es tornaran a veure el proper dia d'entrenament.

Tot això ha estat gràcies a ells, als nens i nenes, però, no tingueu cap mena de dubte: han tingut els millors entrenadors.

Els entrenadors han estat els canalitzadors, els que han fet de guies perquè això funcionés. Si ens aturem a pensar, podríem creure que la tasca dels entrenadors únicament consta de les hores que estan amb els nens durant els entrenaments, però, no. En realitat, ells, els entrenadors, comencen el dia pensant quin tipus d'entrenament, joc, entreteniment els hi preparant per estimular a uns nens que venen amb entusiasme a gaudir de l'atletisme. La seva dedicació és admirable.

Realment, és un plaer que hi hagi al voltant de 60 nens a l'escola, en tant sols dos anys, però encara ho és més saber com gaudeixen.

Moltes felicitats, especialment pel Jose, Dídac, Berni, Montse, Mariona, i tots els que han cregut en l'escola des d’el seu inici.